« Non es res qu’ieu vos fes senes gran malestansa. »
Lo vescoms que mot val la sua acordansa
E dels baros qu’el a.
« Senher, » ditz lo vescoms, « aisi co vos plaira
« Podetz far de la vila e de tot cant i a,
« Car nos em trastuit vostre es eram estat ja,
« E del rei vostre paire que fortment nos ama. »
Ab aquestas paraulas el palafre monta
E retorne en l’ost : am los Frances parla
E ab l’abat de Cistel que hom i apela,
Que senes son cosselh ja re fait no i aura.
Lo reis lor a retrait aiso que parlat a
Lai dins ab lo vescomte, e for[t] los ne preia
De lui aitant co pot e del[s] baros que i a.
Anc tant nos n’entremes ni anet sa e la,
Cant venc a la perfi, re als no i acaba,
Mas per amor de lui la ost aitant fara :
Lo vescoms si dotzes d’aicels que il voldra
Ne laicharan ichir ab l’arnes que i aura,
E tot le sobreplus a lor voler sera.
Lo reis ditz entre dens : « Aiso s’acabara
« Aisi tost co us azes sus el cel volara. »
Felos e corrossos en la ciutat torna,
Al vescomte e al[s] seus la causa deviza.
E el cant o auzi ditz c’ans les laichara
- ↑ — 670-1. Corr. c’ans se laichara i ‖ Trastot viu ; réd. en pr. : que plus leu se
— 646. vos, corr. nous (no vos) ? — 647. D’après le sens il paraît manquer la valeur d’un vers après lo vescoms. — 648. a, ms. an.